| QUIENES SOMOS? |
| PROYECTO |
| CONTACTA |
dones en xarxa
Inici dels tallers i cursos per a dones
Al setembre s'obrirà el termini per poder participar en els tallers que aquest any es duran a terme en les diferents entitats de Sant Joan Despí .
El programa municipal de tallers per a dones, que es duu a terme des del Departament de Polítiques d'Igualtat, prepara l'inici de curs 2008-2009. Les inscripcions es faran de l'1 al 20 desetembre de dilluns a divendres de 9.30 a 14 h i dilluns de 16 a 19 h a l'Àrea de Serveis a la Persona. En el moment de fer la matrícula cal portar una fotocòpia del DNI. Cada persona pot matricular-se com a màxim en dos tallers.
Country I. Nivell iniciació*, Dijous de 19 a 20 hores, Foment Cultural i Artístic
Country II. Nivell mitjà*, Dimecres de 18.30 a 19.30 hores, Centre Cívic Les Planes
Contry III. Nivell perfeccionament*, Dijous de 18 a 19 hores, Foment Cultural i Artístic
Patchwork I. Nivell iniciació* Fer labors consint retalls, Dilluns de 16 a 17.30 hores, Centre Cívic Antoni Gaudí
Patchwork II. Nivell perfeccionament* Fer labors consint retalls, Dilluns de 17.30 a 19 hores, Centre Cívic Antoni Gaudí
Dansa del Ventre I. Nivell iniciació*, Dimarts 18 a 19.30 hores, Local municipal plaça de La Sardana
Dansa del Ventre II. Nivell perfeccionament*, Dimarts 19.30 a 20.30 hores, Local municipal plaça de La Sardana
Tarot I. Nivell iniciació*, Dimarts de 19.40 a 21 hores, Centre Cívic Les Planes
Tarot II. Nivell perfeccionament*, Dimarts de 17 a 18.20 hores, Centre Cívic Les Planes
Sevillanes, Dimecres de 18.15 a 19.15 hores, Foment Cultural i Artístic
Ball espanyol, Dimecres 19.15 a 20.15 hores, Foment Cultural i Artístic
Teatre, Dilluns de 19 a 21 hores, Foment Cultural i Artístic
Creació literària Expressió, tècnica i creativitat, Dijous de 17 a 18.30 hores, Local Municipal del passatge Maluquer
Bricolatge, Dimarts de 18.30 a 19.45 hores, Local Municipal del passatge Maluquer
Com som les persones? Conèixer millor als altres i a nosaltres a través de la grafologia i l'eneagrama, Dimarts de 18.20 a 19.40 hores, Centre Cívic Les Planes
*En els tallers que s'especifica nivell, cal tenirlo en compte a l'hora de matricular-se. El professorat orientarà sobre el nivell a les alumnes que ho sol•licitin.
L' Escola Municipal d'Art també obrirà el període d'inscripcions pel curs 2008-2009, de l'1 al 10 de setembre. Les persones interessades s'han d'adreçar a les dependències de l'escola, situada al centre cívic de Sant Pancraç (telèfon 93 477 12 11 i correu electrònic ccsantpancra@sjdespi.net ). Fins al 10 de setembre, les inscripcions s'adrecen exclusivament als ciutadans i ciutadanes de Sant Joan Despí. A partir del dia 12 la inscripció serà oberta també per a ciutadans d'altres municipis. El centre ofereix cursos de diferents disciplines: pintura, ceràmica, cuina , imatge digital (curtmetratge, animació...), moda (tall, confeccions i arranjaments) i ioga.
Al Centre Cívic Antoni Gaudí s'obriràn les inscripcions a partir del 8 de setembre de dilluns a divendres de 16 a 21 h, i dimarts, dimecres i dijous d'11 a 13 h. Plaça de l'Estatut, 5. tel. 93 477 31 34 i correu electrònic ccgaudi@sjdespi.net . EWl centre ofereix tallers de dansa del ventre, ioga, informàtica i multimèda i cuina. A més, hi trobaràs un espai per a la gent gran, un d'estudi, una sala d'informàtica, lloc per exposar, servei d'intercanvi de llibres a més de connexió wi-fi.
Al Centre Cívic Torreblanca s'obriran les inscripcions el 8 de setembre de dilluns a divendres de 16 a 21 hores i dilluns, dimecres i divendres de 10 a 12 h. El centre ofereix tallers de dansa del ventre, sevillanes, balls de saló, batuka, country, tai-txi/txi-kung, ioga, artesania, guitarra, gimnàstica terapèutica per a gent gran, pintura i informàtica i multimèdia. A més, hi trobaràs un espai per a la gent gran, un d'estudi, sala d'informàtica i espai per exposar, a més de connexió wi-fi.
Cultura popular i art contemporani a la Festa Major de Badia 2008
BADIA, Ciutat Badia y Badia del Vallès. Tres denominaciones y una sola identidad para una población joven que ha hecho de la lucha vecinal su estandarte. Los habitantes de esta localidad a las afueras de Barcelona, creada artificialmente en las postrimerías del franquismo, están orgullosos de ser de donde son. Ahora quieren que los demás dejen de ver Badia como una ciudad dormitorio y sin alma. Para ello cuentan con la ayuda de un grupo de artistas, que han traido al municipio PlasmA , un proyecto que pretende dibujar una nueva imagen de la ciudad a través de cinco acciones artísticas en las que han participado cientos de personas.
Ningún cartel indica que se está entrando en Badia del Vallès. Pero puede adivinarse si uno piensa en los estereotipos asociados al extrarradio: el tren —que pasa de largo porque el municipio no tiene estación propia— y, tras él, una manada de edificios que hacen daño a la vista por su tamaño colosal y sus colores tristes: grises y marrones. Tampoco hay en Badia semáforos. Ni uno sólo. Las rotondas son gestoras exclusivas del tráfico. Hay, eso sí, sitio de sobra para aparcar el coche. Un lujo al alcance de muy pocas ciudades tan densamente pobladas: en menos de un kilómetro cuadrado viven 14.000 personas.
Con un espacio tan exiguo, cualquier lugar queda a tiro de piedra. El Ayuntamiento junto al mercado, el mercado junto a las terracitas de los bares. Y en medio, la plaza central, que está a rebosar y que María cruza bajo un sol que pica demasiado y anuncia tormenta. La mujer, de 56 años, aparece con un peinado impecable y con un vestido elegantísimo. Ha participado en 14.000 ventanas , una de las cinco iniciativas artísticas programadas en el marco de la Fiesta Mayor de la localidad. Cultura popular y arte contemporáneo, de la mano.
“Yo nací en Totana, provincia de Murcia. Llevo aquí desde 1977, y esto es el paraíso”, dice la mujer con un desparpajo que echa para atrás. Recuerda a su marido, muerto hace un año, y habla de cómo le abrió las puertas de su casa a un joven y fornido alemán, Marten Persiel. “Es que es mu majo”. Persiel sonríe. Él ha realizado, en solitario, 14.000 ventanas, una pieza audiovisual a medio camino entre el documental y el vídeoarte. “He querido hacer algo intimista, poesía visual. Explico muchos detalles de la vida de los protagonistas, para que sean personas creíbles”, dice. María le escucha con atención y con una sonrisa en los labios.
“En el documental me cuentan cosas muy personales. Para eso he tenido que estar mucho tiempo en Badia y abrirme yo también”, insiste el artista, que reside en Barcelona y ha realizado audiovisuales sobre la incidencia del sida en Costa de Marfil. Con tantas horas paseando por el pueblo —así les gusta llamarlo a algunos vecinos— ha acabado por convertirse en uno más. Y se ha llevado una sorpresa: “Esperaba encontrar algo más oscuro. Y la verdad es que aquí la gente está contenta y se siente orgullosa de vivir en Badia”.
La película se pasará minutos antes de que los correfuegos invadan con sus antorchas en llamas las calles. Y en una pantalla muy particular: la fachada lateral de un edificio, una de esas moles terrosas que asemejan Badia a una ciudad soviética de la Europa del Este. Para el concejal de Cultura, Enric Sánchez, se trata de “aprovechar oportunidades y demostrar que la verticalidad no tiene por qué ser negativa”. Ése es el espíritu, precisamente de PlasmA, ópticas culturales urbanas: “Se trata de intervenir en el espacio público para explotar todas sus posibilidades a partir de las artes escénicas, plásticas, el montaje audiovisual y la música”, opina Mar Cordobés, codirectora artística de PlasmA junto a Ricard Picanyol.
Esa misma fachada también servirá de plataforma para la espectacular actuación que la compañía gerundense Deambulants ha preparado. En Del cielo… a Badia, un grupo de intérpretes sujetos con cuerdas de escalada realizarán una coreografía de danza aérea, a la que seguirá un número acrobático. Pura fantasía para una ciudad demasiado acostumbrada a la tranquilidad, a que no ocurra nada, a que sus habitantes salgan a primera hora a trabajar y regresen a casa a dormir.
“Los expertos nos han dicho siempre que el municipio está muy mal: fracaso escolar, bajo nivel sociolaboral… Ahora, los artistas de PlasmA nos descubren que el orgullo de pertenecer a Badia ya existe”, remarca el concejal. El problema, sin embargo, es de cara al exterior. La propuesta, de hecho, pretende tener la categoría y la potencia suficientes como para atraer a vecinos de otros municipios. “Montar esto es muy caro, y cada año no nos lo podemos permitir”, sonríe Sánchez. Algunas iniciativas, como la intrepidez de Deambulants, están destinadas a vivir sólo en la memoria individual y colectiva. Pero otros permanecerán, como Badiafonia .
El arquitecto Pau Faus ha creado una suerte de mapa sonoro de Badia, que está colgado en Internet. Allí se recogen historias, recuerdos y emociones contadas por sus habitantes. A cada espacio de la ciudad le corresponde un archivo sonoro. Al hacer clic se enciende un moderno reproductor de música que contiene, por ejemplo, las explicaciones de un tal Francisco sobre las bondades de la venta ambulante frente a las grandes superficies. La idea es que la base de datos se amplíe aun después de la Fiesta Mayor, porque el objetivo del proyecto es también fomentar la participación.
El mapa en miniatura de Badia deja a las claras cómo se dibujó la ciudad: imitando la forma de la península ibérica. Por eso casi todas sus calles tienen nombres de ciudades, regiones y accidentes geográficos de la piel de toro. Una de las avenidas es la del Mediterráneo. Está llena de coches y motos tuneados. Los chicos circulan arriba y abajo a mucha velocidad, aunque han de llevar mucho cuidado con los badenes de la carretera: es un territorio minado. Deambulan los jóvenes y, sobre todo, los ancianos, que cargan las bolsas de la compra. Badia ha ido perdiendo población en los últimos años, y además ésta ha envejecido. La actividad económica es escasa y los jóvenes tienen que buscarse la vida aún más lejos de Barcelona, por la carestía de la vivienda.
Ante un panorama que puede parecer poco halagüeño, el poder de la imaginación. Es la base del taller fotográfico Badia 2.0. Los miembros del Club de Fotografía de Badia , bajo la supervisión de PlasmA, han tomado fotos de espacios reales para, después, manipularlas y añadir aquello que querrían ver. Se expondrán a gran tamaño junto a los espacios a los que representan, en un interesante ejercicio que pone en paralelo realidad y ficción. Agustí Padilla, por ejemplo, ha instalado la estatua de una vaca, un edificio multicolor y hasta un bólido de fórmula 1 en una avenida. ¿No puede generar frustración? Padilla no lo cree: “La cuestión es preguntarse, ¿y por qué no?”.
El protagonismo que se da a los ciudadanos también se observa en el proyecto Badia Plaza, un “espejo del pueblo”, sostiene Pilar Soler, que junto a Santiago Roose, Martin Guerra y Georgia Reichhold se ha dedicado a buscar fotografías personales de los vecinos puerta a puerta. “Al principio costó, pero luego nos entregaban de todo”, dice. Una plaza acogerá el montaje, en el que habrá banderolas de colores con los retratos de los vecinos.
Badia mantiene una relación especial, casi pitagórica, con el número 14. El 14 de julio de 1975, los príncipes de España inauguraron los primeros pisos de la ciudad proyectada por el Ministerio de la Vivienda franquista, que pretendía descongestionar el área de Barcelona de las bolsas de inmigrantes concentrados en barrios periféricos. Los terrenos eran propiedad de Emilia Badia. De ahí el nombre.
Pero hay más. El 14 de abril de 1994 Badia dejó de ser gestionada por otros y alcanzó la independencia municipal. El día de la Fiesta Mayor de este año es también un 14 de junio. La fiesta que ha de servir para que la ciudad dormitorio despierte al albur del arte. Eso sin olvidar espacio para lo más cotidiano: el concurso de tortilla de patatas, que llega a su cuarta edición, o los grafitos callejeros. Como uno sobre la acera en el que puede leerse, en mayúsculas y color azul, una sola palabra: Badia.
"A tothom li agrada guanyar però a pocs els agrada lluitar i sacrificar-se per arribar-hi"
Fa cinc anys, vam entrevistar a la cerdanyolenca Alicia Alonso amb motiu del seu subcampionat d'Espanya. Aleshores la jove judoka del Judo Badia era una promesa en ferm que ja començava a acumular els seus primers èxits. Ara, cinc anys més tard, Alonso ha continuat afegint títols al seu palmarès, sobretot els dos campionats d'Espanya en la categoria de + 78 kgs., l'últim aquest mateix any. Malgrat que no ha aconseguit el somni d'arribar als Jocs Olímpics de Pequín , mira el futur amb optimisme i ambició i desitja participar a Londres 2012 . A més, Alicia Alonso també dóna classes de judo i, fora de l'esport, l'any que ve acabarà Arquitectura. Tot un exemple a seguir.
Fa uns mesos et vas proclamar campiona d'Espanya per segona vegada en els últims tres anys. Com vas viure aquest títol?
La veritat és que no es viu com el primer cop que el vaig guanyar. La il·lusió és la mateixa però vaig afrontar el campionat amb unes sensacions diferents. Em vaig imposar a mi mateixa la pressió de tornar a guanyar el títol i, a sobre, és el que esperava tothom. Per tant, tenia més nervis i també més responsabilitat.
És l'èxit més important de la teva carrera o hi ha algun altre títol que t'hagi fet més il·lusió?
És un dels èxits més importants que he aconseguit, però tal vegada per mi el millor va ser quan vaig fer cinquena del món al mundial júnior i em vaig quedar a un pas de la medalla. Un altre títol que recordo amb molta estima és un campionat d'Europa en el qual vam aconseguir el bronze per equips i vaig haver de decidir els tres últims combats.
Després d'aquest títol no vas poder sumar els punts necessaris en el circuit europeu per competir en els Jocs Olímpics de Pequín, en part per la falta de suport de la Federació Espanyola de Judo .
Sí, ha estat així. La Federació Espanyola no s'ha comportat adequadament ja que no tracta tothom amb el mateix criteri i, per tant, no ofereix les mateixes oportunitats. En el meu cas, la Federació no em va donar totes les sortides que em corresponien, de les quals totes puntuaven. D'aquesta manera em va resultar impossible aconseguir la plaça. Més tard, en el Campionat d'Europa de Lisboa vaig anar a per totes. Havia d'arribar a la final, és a dir, classificar-me primera o segona per estar a Pequín, però al final no va poder ser.
Després d'aquesta decepció i amb 29 anys, t'has plantejat posar punt i final a la teva trajectòria esportiva?
No, ara per ara no. Em trobo bé físicament ja que no he tingut lesions greus i mentalment també estic bé i amb ganes de seguir competint.
Per tant, encara tractaràs d'arribar a Londres 2012.
Sí, si les lesions em respecten lluitaré per estar als Jocs Olímpics de Londres.
A Espanya t'has proclamat campiona dues vegades i també has estat campiona de Catalunya diversos cops. Ara l'assignatura pendent és millorar els resultats a nivell europeu. És aquesta la motivació que trobes per seguir competint?
Sí, aquesta és la principal motivació i la principal assignatura pendent. Penso que no he de treballar més sinó segurament d'una manera diferent. A més, ara tinc més experiència i he de treballar molt i, sobretot, millor.
A més del judo, et queden poques assignatures per acabar els teus estudis d'Arquitectura a la UPC . En una entrevista que et vam fer fa uns anys, ens deies que gaudies molt entrenant-te i que no havies hagut de fer molts sacrificis per practicar el judo a alt nivell. De totes maneres, com has compaginat durant aquests anys la carrera amb les exigències del judo?
La veritat és que cada vegada les coses s'han complicat més i no he tingut cap ajuda per part de la universitat. Tot el contrari, no tenen cap pla per a esportistes ni pensen en cap moment en ells. Per tant, ho he pogut tirar endavant amb paciència i amb constància.
Com és un dia qualsevol en la teva vida?
M'aixeco cap a les 7:30 i vaig a la universitat. Dino a casa, faig entrenament físic i després dono classes de judo a nens i nenes, aquí a Badia o a un col·legi de Montcada i Reixac, segons el dia. Després faig una hora d'spinning i, per acabar, judo a la nit. Normalment acabem d'entrenar a les 22:30h i arribo a casa a les 23:00h. Aleshores aprofito per fer els treballs de la universitat.
En el futur, quan n'abandonis la pràctica activa, quina vinculació t'agradaria mantenir amb el judo?
M'encantaria no perdre mai la relació amb el judo. És més, m'encantaria no deixar mai de practicar judo. M'agrada donar classes de judo als nens i nenes i ensenyar un esport que ha marcat tota la meva vida.
Com veus el futur del judo a Badia? Hi ha una bona base entre els nanos més joves?
Sí, ara tenim una molt bona base, i això és necessari per a qualsevol club perquè sense base no hi ha res a fer. En tot cas, penso que la diferència entre els nens i nenes d'ara i els d'abans és l'esforç. Ara no agrada esforçar-se per aconseguir allò que costa. A tothom li agrada guanyar però a pocs els agrada lluitar i sacrificar-se per arribar-hi.
Què diries als pares i a les mares dels nens i nenes badiencs perquè els seus fills practiquessin judo?
La primera cosa gran que trobaran al club de Judo Badia és un molt bon ambient. A part d'això, quan ets petit el judo t'ajuda a millorar la coordinació, l'equilibri, la lateralitat i també a socialitzar-te amb els companys. En el judo no et pots entrenar tu sol i es poden fer grans amics, com m'ha passat a mi. A més, una de les coses que més m'agraden és el respecte als companys amb els que treballes. Per desgràcia el judo és un esport poc conegut i jo convido tothom, tant nens i nenes com joves o gent més gran, que el provin ja que s'adapta a totes les edats. No és tan sols competició i lluita, hi ha molt més.
Feminització i vih: una història de vulnerabilitats i resistències
Escriure sobre la feminització de l'epidèmia del vih és escriure sobre el impacte d'una epidèmia a nivell personal, econòmic, i social de milions de dones arreu del mon; escriure sobre la feminització de l'epidèmia del vih és escriure sobre la vulneració dels drets de les dones, en definitiva, sobre la desigualtat.
Al 1997 en la Conferència Internacional de la Sida, ja es parlava de feminització de l'epidèmia, des de llavors fins avui, s'ha pogut observar un constant i continu discurs sobre que la epidèmia es va feminitzant. Quant es parla de feminització és una manera quasi subtil (jo diria invisibilitadora) de dir, que cada vegada hi ha més dones que s'infecten de vih, emmalalteixen, són estigmatitzades i moren. Però aquest fet també significa que, cada vegada més, hi ha milers de dones arreu del món que es mobilitzen, que estan buscant formes de cuidar-se, de prevenir i d'empoderarse.
El que m'interessa assenyalar en aquest article són les causes d'aquesta situació i que estan vinculades a les desigualtats per raó de gènere i que han estat reconegudes com a fonamentals en la dimensió que té la sida en el món.
Segons la OMS , la infecció pel vih/sida està considerada com la convergència de varies epidèmies concurrents amb la qual cosa està lligada a uns riscos específics, a la vulnerabilitat i als efectes per a les persones i les comunitats.
Quant als riscos específics en les dones i en els homes, venen determinats per les creences i les actituds entorn dels rols de gènere en el medi social. Les relacions de poder i la manca d'igualtat social exerceixen un paper important en la determinació del risc. És per això que les relacions de poder que s'estableixen en relació al gènere comporten una atenció no adequada de les necessitats específiques de les dones com a subjectes holístics i de ple dret i per tant, poden posar-les en situacions de risc també específiques. Aquest fet afavoreix el manteniment de comportaments de risc en determinades situacions. En aquest sentit la desigualtat de poder en les relacions heterosexuals restringeix l'autonomia sexual de les dones i expandeix la llibertat sexual dels homes, augmentant la vulnerabilitat d'ambdós al vih. Les dones lesbianes quedan excloses sistemàticament d'aquest riscos i és precisament per aquest motiu que també estan exposades.
La vulnerabilitat, definida com el conjunt de factors que propicien una major probabilitat de ser infectada pel vih, està determinada en gran mesura per l'acció d'alguns factors del grup social que influeixen negativament en les capacitats de la persona per exercir control sobre la seva pròpia salut. Aquests factors poden ser:
• d'ordre personal: el coneixement de les dones respecte al vih/sida o de la seva pròpia sexualitat; • d'ordre social: una sèrie de normes i creences culturals que marquen el que és correcte o incorrecte en les conductes i té el poder d'excloure, incloure o desatendre a les persones o no oferir-les un protecció adeqüada.
També els efectes de l'epidèmia són diferents per a les dones i els homes. L'estigmatització i el rebuig de les dones són més grans en aquelles societats on s'associa el vih a les relacions sexuals, donat que s'equipararà la promiscuïtat a la prostitució. D'altra banda, el tenir cura dels membres de la família recau sobre la dona, independentment del seu estat serològic, dificultant la posada en marxa d'hàbits d'autocura, especialment important en les dones seropositives. Així mateix, el diagnòstic de vih/sida en dones acostuma a detectar-se en estats més avançats de la infecció la qual cosa influencia en l'èxit dels tractaments i en la probabilitat de patir un major nombre d'infeccions oportunistes que debilitin més el seu estat de salut.
Les desigualtats de poder i la dependència econòmica condicionen la informació i influencien en la presa de decisions quant a salut sexual; i el major aïllament social de les dones les sotmet a una restricció tant en l'accés com el contrast i la integració de la informació. Tots aquests aspectes comporten per a les dones un control limitat dels mitjans de prevenció i les priva de la seva identitat com a éssers sexuats en limitar la seva identitat al fet de ser mare o cuidadora.
Però també les dones hem estat fons de resistència a aquesta epidèmia, com a totes les formes d'opressió per les que estem sotmeses. Les mobilitzacions internacionals liderades per ICW (Comunitat de dones seropostives) han fet possible l'abordatge des de la perspectiva dels drets de les dones seropositives, amb un intens treball d'advocacy en tots els organismes internacionals demanat la presencia i la participació de dones seropositives i fent accions per reduir l'impacte del vih en les dones.
“Més pau, menys sida” és una campanya llançada internacionalment per ICW, que pretén fer que la ONU declari l'any 2011 com "Any de la pau com oportunitat per detenir la SIDA"; aquesta iniciativa el que pretén es visibilitat entre altres qüestions com aspectes tant rellevant com que vivim en un món en guerra fa que milions de persones que sobreviuen a les bombes no puguin fer efectius els seus drets i entre altres conseqüències, les dones no puguin gaudir del dret a la seva salut i protecció respecte al vih, ja que agreugen encara més les circumstàncies en què vivim les dones.
En definitiva totes les aliances que es puguin realitzar, totes les polítiques de igualtat vinculades a la defensa dels drets de les dones estaran construint com abordar la epidèmia del vih en les dones. Les dones, les associacions locals i internacionals generem accions que busquen trobar espais on poder crear estratègies d'empoderament de les dones i de les comunitats per fer front a aquesta epidèmia; construint estratègies de promoció de la salut i de la cura d'aquest dret.
Tant sols quant, es pugui acabar amb la desigualtat que produeix el patriarcat i que posa a les dones en desavantatges sobre la presa de decisions sobre la nostra sexualitat, podrem parlar de que es prenen mesures per acabar amb l'epidèmia.
Més informació a www.creacionpositiva.net
"Igual que ens van ensenyar a fer elements, ens hauríen d'haver ensenyat a menjar bé"
Almudena Cid rara vez contesta el móvil. Va tan ajetreada, hoy Madrid, mañana Amsterdam, siempre Barcelona, que contesta con un SMS. Por eso cuesta imaginar que esta mujer de 27 años saque al menos seis horas diarias para entrenarse, para lanzar las mazas, el aro, la cuerda y la cinta, bajo la seria mirada de Iratxe Aurrekoetxea, que ha guiado todos sus pasos sobre el tapiz. Y dedica media hora más a meter sus pies, machacados tras tantos años de puntillas, en una máquina de magnetoterapia para consolidar los huesos. Todo sin perder la sonrisa, que le sale fácil, como las palabras, y se le refleja hasta en los ojos, de un verde extraño.
"Soy un experimento. No hay ninguna gimnasta de mi nivel que lleve el tiempo que llevo yo", dice en el Centro de Alto Rendimiento de Sant Cugat (Barcelona); "entreno como si fuese algo normal, pero sé que no lo es". Es jueves. Las dos de la tarde. Y acaba de terminar la sesión de la mañana. Es su única tarde libre, domingos al margen. El resto de los días tiene dos sesiones de entrenamiento, mañana y tarde, para un total de "entre seis y siete horas diarias". Unas tres menos de lo que hacía antes.
"Ahora no aguanto y me da mucha rabia", reconoce Cid, que tendrá 28 años en los Juegos de Pekín , una edad casi imposible para la gimnasia; "noto que mi cuerpo se rebela. Me duele al estirar y al calentar y tengo que trabajar más la flexibilidad". Y los pies, siempre los pies. Sufrió dos fracturas de estrés en 2006. Le molestan si hace frío, se entrena siempre con el izquierdo protegido con un vendaje y rara vez usa tacones. También se duele de la espalda, que se le carga de más en el lado derecho, lo que combate con masajes.
Esa es la parte mala, la factura de un cuerpo que lleva 13 años en competiciones internacionales, que va a por sus cuartos Juegos Olímpicos y carga sobre los hombros siete Mundiales y siete cambios de código de puntuación. Eso y haber abandonado a su familia, que sigue en Vitoria, con 14 años.
¿El lado positivo? La experiencia le permite dejar los nervios fuera de la pista y su tesón la ha convertido en la imagen de la gimnasia clásica, la de antes, la que primaba la expresión artística sobre el contorsionismo tan en boga ahora. Además, le cuesta mucho menos aprender nuevos elementos.
Este año, como todos los años olímpicos, el último para Almudena, todo a su alrededor se acelera. Su despertador suena a las ocho y media de la mañana. A veces, siempre que está su novio, en su nueva casa, en la cercana Rubí. Y a veces, en la residencia de Sant Cugat, donde mantiene la habitación que ocupa desde 2000, cuando decidió trasladarse tras varios años concentrada en Madrid.
De 9.30 a 14.15 entrena en una sala con un sólo tapiz, ventanal desde el suelo hasta el altísimo techo y una agradable luz natural. Luego come en la cafetería del centro -"aquí todo es fácil, te lo dan todo hecho"- y vuelta a ensayar a las 18.00 hasta pasadas las nueve de la noche.
Toda la preparación está enfocada a un esfuerzo de minuto y medio. Pesas, entrenamiento aeróbico -en una máquina elíptica para proteger pies y rodillas-, hora y media diaria de ballet -"es imprescindible y no me disgusta"-, abdominales, ejercicios para los glúteos..., y dos aparatos por sesión.
Del programa olímpico ha desparecido la pelota, uno de sus favoritos, pero a cambio tiene un nuevo ejercicio de mazas del que está muy orgullosa, inspirado en un ballet de Víctor Ullate, que le ha dado su aprobación.
El resultado es un cuerpo estilizado, de espalda cuadrada y no tan delgado como parece en televisión. Su ficha dice que mide 1,67 metros y no llega a cincuenta kilos. "Yo no me peso", contesta rotunda, intentando desterrar el mito de las gimnastas anoréxicas que tanto daño ha hecho a su especialidad.
"Cuando estaba en Madrid nos pesaban todos los días y si nos pasábamos lo notábamos en la cena", recuerda. "Pero eso ya no pasa. Estoy segura de que tampoco allí. Los tiempos han cambiado. Ahora tenemos un nutricionista, nos cuidamos. Es una cuestión de salud, de no arriesgar una lesión. Igual que nos enseñaban de pequeñas a hacer elementos, debían habernos enseñado a comer", dice.
La gran diferencia de hoy con las mismas fechas de hace cuatro años es que Cid sabe que tiene la plaza olímpica asegurada. Para Atenas mantuvo una guerra fratricida jaleada por la federación española con Jennifer Colino . "Fue una locura", recuerda; "ahora es diferente. He podido escoger las competiciones que vienen bien para mi cuerpo y para mi preparación olímpica".
Con la práctica deportiva interiorizada, Almudena Cid, octava en Atenas 2004, ha aprendido en los últimos tiempos a hacer otras cosas. Se ha sacado el carné de conducir: "Me da mucha libertad", asegura. Diseña sus propios maillots, coloristas y llenos de lentejuelas. Forra a mano sus aparatos, como ese aro naranja personalizado con miles de diminutos trozos de papel de colores. "¡Tardé horas en hacerlo!". Incluso viaja hasta Holanda para convertirse en imagen de la próxima campaña de Nike. Y así seguirá hasta agosto.
"Cuando volví de Atenas seguí entrenando y no veía claro cómo dejarlo", termina la alavesa. "Ahora lo tengo claro. Sé lo que quiero hacer y la gimnasia me limita". Entre muchas otras cosas, ponerse tacones y olvidarse de sus heridos pies.
*****************************************************************************************
Segueix els resultats d'Almudena Cid i la resta de gimnastes espanyoles, del 21 al 24 d'agost , a través de Televisió Espanyola.
Aquí tens una breu entrevista amb Almudena centrada en els Jocs Olímpics de Pekín 2008.
El programa de detecció precoç del càncer de mama arriba, un any més, a Montcada i Reixac
L' Institut Català de la Salut (ICS) convoca aquest any prop de 3.000 dones de Montcada i Reixac per participar al programa de detecció precoç del càncer de mama.
Les revisions s'han iniciat al maig i es faran fins al novembre. Les dones d'entre 50 i 69 anys són convocades per carta a fer-se una mamografia amb l'objectiu de detectar la possible existència de cèlul·les cancerígenes.
“El percentatge de curació d'un tumor localitzat en fase inicial és l'eina més eficaç per lluitar contra la malaltia i poder dur a terme un tractament conservador, evitant l'extirpació de la mama”, explica M. Jesús Quintana, responsable mèdica del programa de l' Hospital de la Santa Creu i Sant Pau , el centre hospitalari on són derivades les veïnes del municipi.
La resposta de les montcadenques a aquest programa, que es fa cada dos anys i que es va iniciar al 2003, és força satisfactòria segons les dades de l'ICS. En l'última campanya van participar el 69,8% de les dones convocades – a tot Barcelona la mitjana va ser del 54% – i d'entre els casos detectats – 6 de cada 1.000 – en un 80% es va poder fer un tractament conservador.
“A Montcada comptem amb una gran col·laboració per part del servei de ginecologia del CAP que ens deriva totes les dones incloses en el grup de població de risc per fer-se les mamografies”, explica Quintana.
La metgessa insisteix en la necessitat de fer-se aquesta prova cada dos anys, ja que permet detectar qualsevol anomalia en un estadi precoç i iniciar el tractament amb immediatesa.
La mamografia és una prova senzilla, inofensiva i indolora, encara que pot resultar molesta, depenent de la sensibilitat de cada dona.
Set terrassenques participen als Jocs Olímpics de Pekín 2008
El hockey és un dels jocs de pilota més antics del món. Existeixen dades històriques que indiquen que ja es jugava a Pèrsia a l'any 2000 a.C.
El hockey masculí va entrar al programa olímpic al 1908 i, després de la seva re-introducció al 1920, ha participat en tots els Jocs. Les dones, en canvi, no van competir fins el 1980.
A Sydney 2000, hi havia 12 seleccions masculines i 10 femenines, dues més que al 1996. Aquest any serà la primera vegada que les dones igualin els homes en el nombre de païssos participants, 12.
Les favorites de la competició són Holanda i Alemanya.
La selecció espanyola de hockey femení ha començat amb dues derrotes: 3-0 contra Xina i 6-1 contra Austràlia. Els propers partits, que són claus per determinar si l'equip passa o no a la següent fase, es jugaran contra Corea (14 d'agost), Sudàfrica (16 d'agost) i Holanda (18 d'agost).
Set de les jugadores de la selecció són de Terrassa i, a continuació, us les presentem:
Silvia Bonastre Peremateu
Terrassa (Barcelona), 29-11-1981
Estatura: 1.60 m / Pes: 53 kg
Equip: Atlètic Terrassa
Internacional: 110
Palmarès: 10ª Atenas 2004, 4ª Europeu 2007 i 2005
Georgina Oliva Isern
Terrassa (Barcelona), 18-07-1990
Estatura: 1.55 m / Pes: 48 kg
Equip: Atlètic Terrassa
Internacional: 29
Palmarès: 4ª Europeu 2007
Esther Termens Cañabate
Terrassa (Barcelona), 2-11-1984
Estatura: 1.70 m / Pes: 65 kg
Equip: Atlètic Terrassa
Internacional: 85
Palmarès: 10ª Atenas 2004, 4ª Europeu 2007 i 2005, plata Mundial hockey sala 2007
Marta Ejarque Guillamat
Terrassa (Barcelona), 7-06-1986
Estatura: 1.80 m / Pes: 69 kg
Equip: Club Egara
Internacional: 45
Palmarés: 4ª Europeu 2007 i 2005
Gloria Comerma Broto
Terrassa (Barcelona), 18-04-1987
Estatura: 1.67 m / Pes: 62 kg
Equip: Atlètic Terrassa
Internacional: 38
Palmarès: 4ª Europeu 2007 i 2005, plata Mundial hockey sala 2007
Silvia Muñoz Escudé
Terrassa (Barcelona), 18-09-1979
Estatura: 1.60 m / Pes: 54 kg
Equip: Club de Camp
Internacional: 166
Palmarès: 10ª Atenas 2004, 4ª Sidney 2000, 4ª Europeu 2007 i 2005, plata Mundial hockey sala 2007
Nuria Camón
Terrassa (Barcelona), 3-03-1978
Estatura: 1.63 m / Pes: 56 kg
Equip: Real Club de Polo
Internacional: 179
Palmarès: 10ª Atenas 2004, 4ª Sidney 2000, 4ª Europeu 2007 i 2005, plata Mundial hockey sala 2007
Nova aplicació de la ressonància magnètica en el tractament del càncer de mama
Un estudi realitzat per l'Àrea de Radiologia Mamària i Ginecològica (UDIAT) de la Corporació Sanitària Parc Taulí de Sabadell ha demostrat que es pot predir l'evolució d'un càncer de mama amb una ressonància magnètica.
El responsable de l'àrea, Melcior Sentiu, va exposar les dades d'aquest estudi al Congrés Nacional de la Societat Espanyola de Radiologia Mèdica (SERAM) que es va celebrar el passat mes de maig a Sevilla.
La investigació es va realitzar durant sis anys en pacients amb càncer de mama tractades amb quimioteràpia primària i és la primera vegada que s'evidencia, de manera científica, la capacitat de formular un pronòstic mèdic a partir d'una prova d'imatge.
La ressonància magnètica s'utilitza al càncer de mama, "primer, per controlar l'eficàcia del tractament, i en un segon moment, per controlar l'evolució de la dona durant i després del tractament”, va dir Sentiu.
En un grup de pacients format per aquelles dones, la ressonància magnètica de les quals no va mostrar activitat en el tumor després del tractament, s'ha constatat que:
Les pacients han gaudit d'un interval lliure més llarg de progressió de la malaltia.
La seva supervivència és major.
Aquest avanç, segons Sentiu, té un avantatge afegit i és que "pot escurçar en gran mesura el temps que espera una pacient des de que es sotmet a les proves fins que obté un pronòstic" i podria, en un futur, planificar-se el tractament adicional en els casos amb pitjor diagnòstic.
Per aquesta raó, suposa una millora de la qualitat de vida de les pacients "que saben d'una manera molt més primerenca quina serà la seva possible evolució, eliminant així una incertesa que en molts casos és difícil de suportar".
Cristina Rodríguez, subcampiona d'Espanya de gimnàstica artística
Sant Andreu de la Barca té, entre les seves veïnes, una jove subcampiona d'Espanya de Gimnàstica Artística. Es diu Cristina Rodríguez, té 12 anys i un gran i prometedor futur per endavant en aquest deport.
Cristina es va proclamar els dies 3, 4 i 5 de juliol a Tafalla (Pamplona) subcampiona de Espanya de barra en el nivell Infantil 2.
La jove de Sant Andreu forma part del Club Les Moreres d'Esplugues des de finals de l'any passat, però casi tota la seva formació l'ha viscuda a l'Associació Esportiva Sant Andreu de la Barca .
Cristina, que viu amb els seus pares a la Colònia del Palau, va començar a practicar aquest esport amb tant sols 6 anys. Des d'aleshores, no ha parat d'ampliar el seu currículum de premis i reconeixements. A l'any 2005 es va proclamar Campiona d'Espanya per Clubs i al 2006 subcampiona d'Espanya per Clubs. També ha estat 2a individual en salt en el Campionat de Catalunya i ha sigut Campiona de Catalunya dues vegades. Aquest mateix any, ha sigut 2a de Catalunya per equips amb el seu club Les Moreres.
Cristina va començar a interessar-se per la gimnàstica artística perquè la seva germana va començar a practicar aquest esport i li va agafar afecció. Tot i que li agradi més el terra, ha aconseguit grans triomfs en diverses especialitats.
Cristina que es una bona estudiant, dedica 3 hores tots els dies a l'entrenament de dilluns a dissabte. La seva carrera ja està sent brillant però el seu somni segueix sent formar part del Centre d'Alt Rendiment per a esportistes .
Una gran esportista local que té un gran futur per davant.
La sabadellenca Lucila Pascua, als Jocs Olímpics de Pekín 2008
Lucila Pascua Suárez és la pivot de la selecció espanyola de bàsquet femení i, actualment, està participant als Jocs Olímpics de Pekín 2008 .
Lucila va néixer a Sabadell el 21 de març de 1983. La seva estatura és d'1 metre i 96 centímetres i pesa 95 quilos.
Va començar a jugar a les categories inferiors del CN Sabadell. Ara, fa tres temporades que és jugadora del Club Baloncesto San José de Lleó i l'última va fer un promig de 8 rebots i 7,5 punts per partit.
Va debutar a la selecció espanyola el 16 d'agost del 2001 durant un partit amistós contra Lituània que les espanyoles van guanyar per 81 a 76. En total, ha estat internacional 122 vegades.
El seu palmarès amb la selecció inclou una medalla de bronze a l'Europeu de Grècia del 2003, una altra a l'Europeu de Turquia del 2005 i, finalment, una medalla de plata a l'Europeu d'Itàlia del 2007.
De moment, la trajectòria de les espanyoles als Jocs Olímpics ha estat un tant irregular (una derrota i una victòria). Amb tot, encara tenen moltes possibilitats de classificar-se pels quarts de final del campionat.
Els resultats de la selecció fins ara:
Espanya 64 - Xina 67 ----> 3 punts i 3 rebots de Lucila
Nova Zelanda 62 - Espanya 85 ----> 4 punts i 3 rebots de Lucila
Els propers partits:
13 d'agost: Espanya - República Txeca
15 d'agost: Espanya - Estats Units
17 d'agost: Espanya - Mali
Festa Major de Santa Perpètua de Mogoda 2008
La il·lustradora Pilarín Bayés , que ha donat color i forma al llibret Petita història de Santa Perpètua, serà l'encarregada d'oferir el pregó de la Festa Major de Santa Perpètua de Mogoda del 2008. Abans de la lectura, tindrà lloc un espectacle a càrrec del Ballet Folklòric Bafochi de Xile. L'esclat de foc tancarà l'acte i donarà per iniciada la festa.
Els més menuts disposaran d'una àmplia oferta d'activitats: el matí infantil del Centre d'Esplai El Refugi, un taller de circ, els espectacles Action del grup Clownx Teatre i La fàbrica de tires de Passabarret Joglar, una xocolatada, un espectacle de karaoke, i un ball de gala amb Cavall de cartró.
L'Envelat de la Rambla serà un dels espais neuràlgics de la festa. Enguany, es podrà gaudir amb les orquestres Blanes, el divendres; Caravana, el dissabte, i Emporium, que oferirà el concert de la tarda del dilluns i el ball del fanalet. La nit de diumenge estarà protagonitzada per la veterana orquestra La Salseta del Poble Sec.
La Comissió Jove, organitzadora juntament amb la Regidoria de Joventut dels Desconcerts 2008, ha estructurat els tres festivals en nits temàtiques: música hiphop i electrònica; ska; i la Nit de mestissatge. La Festa de la Ràdio comptarà amb la cantant Edurne com a cap de cartell.
Els Balls Golfos inclouran les actuacions de reconeguts grups com són La Banda del Coche Rojo (divendres); Acero Azul (dissabte) i Plàstic Band (diumenge). Els tres concerts tindran lloc a la Granja Soldevila a patir de les tres de la matinada.
També es celebraran els ja tradicionals concursos de balcons i finestres; de paelles; de parxís, i la baixada de carretons.
Festa Major de Castellar del Vallès 2008
La Festa Major de Castellar del Vallès s'iniciarà amb una recepció a les entitats , en reconeixement a la seva important contribució a la festa: del total de les 114 activitats del programa, 70 són organitzades per les diferents entitats del municipi.
La recepció s'acompanyarà d'un recital de poesia anomenat De Castellar organitzat per Cappare Produccions . L'escriptor Miquel Desclot farà una lectura de textos d'autors del municipi o que parlen de la vila, acompanyat per vuit músics castellarencs.
El consistori instal·larà un punt d'informació, que serà una oficina central on es podrà consultar, per exemple, el programa de la festa. S'ubicarà al vestíbul del Mercat Municipal i romandrà obert tots els dies.
Com és habitual, la Diada Nacional de Catalunya se suma al programa amb el tradicional acte institucional al carrer de les Roques. El mateix 11 de setembre també hi haurà altres activitats, com ara l'exhibició d'esports rurals bascos.
El gruix del programa començarà divendres amb el pregó, que enguany anirà a càrrec de Montse German . “L'actriu viu a Castellar des de fa tres anys i ha decidit centrar el pregó en les seves sensacions com a nouvinguda”, apuntava la regidora de Cultura, Pepa Martínez.
A partir d'aquí començaran les activitats musicals: Slips i Doctor Calypso posaran ritme al divendres, mentre que El Pets portaran, ja dissabte, el concert del desè aniversari del disc Bon dia.
Al costat d'aquestes propostes, hi haurà les activitats joves, com ara les Vila Barraques, la cursa de cambrers, de trastos o una exhibició de grafits.
Els infants també tindran un espai destacat, amb un total de 12 activitats, que inclouen la tradicional Jornada de la Infància, que es durà a terme dilluns dia 15.
No faltaran els gegants, diables, bastoners, ball de gitanes i sardanes, a més dels balls i concerts que amenitzaran diferents espais de la vila, des de l'aire lliure fins a l'Espai Tolrà.
Tot plegat acabarà dilluns amb el castell de focs.
Alexandra Panayotou, corre el camí de Santiago per solidaritat
L' atleta d'origen grec va correr 1200 quilòmetres en 21 dies i va convertir-se en la primera dona que afronta el repte d'unir corrent les ciutats de Barcelona i Santiago de Compostel•la .
La cusra està dins del projecte solidari Pole Runner 2008 , que consisteix en el següent: " Me he comprometido en este año 2008, intentar correr 2008 km en carreras y pruebas oficiales, todo ello para ayudar a que un grupo de discapacitados puedan cumplir su sueño: alcanzar el Polo Sur geográfico por sus propios medios en diciembre de 2008. Eso es un sueño mio y en hacerlo estamos dando esperanza a todo la gente que piensan que no hay futuro que no pueden ver un futuro brilliante."
"Mi pasión por la naturaleza y el deporte se dobla en poder compartirlo o en poder ayudar otros en conseguir sus sueños. Por esos caminos de arena y de rocas, de barro y de nieve, siempre encuentras joyas humanas, corredores, atletas, amigos, todos ellos con algo en común: aman intensamente la vida y tienen un innegable espíritu de superación."
Falsos mitos y síndromes
Tanto en Estados Unidos como en Canadá se ha dado un ascenso del movimiento de los “Derechos del Padre”. Dicho movimiento ha influido poderosamente para que fueran aceptadas las enmiendas sobre custodia compartida a la ley del divorcio.
Hay un movimiento similar en Canadá desde que las mujeres ganaron el derecho a compartir las propiedades y pensiones masculinas, después de aprobarse la Ley de Familia en Ontario en 1986. Cuando los padres luchan por la custodia, los tribunales fallan frecuentemente a su favor. En Canada, ellos ganan más del 50% de los casos, y en algunas jurisdicciones de EEUU, llegan al 75%.
Los movimientos de “Derechos del Padre” dicen que el hombre tiene desventaja legal en las disputas por la custodia. Hablan de los maltratadores como de víctimas de sus mujeres que los denuncian falsamente, y que según ellos son las verdaderas maltratadoras. Promueven la custodia compartida como primera opción en el divorcio, y afirman que muchas madres alienan a sus hijos contra ellos y les dificultan el acceso.
El movimiento de los “Derechos del Padre” ha difundido mitos sobre la mujer para devaluar su credibilidad cuando denuncia malos tratos o abusos. Una vez se ha propagado en todos los medios la idea de que hay muchas denuncias falsas de malos tratos es muy fácil sugerir que dado que hay denuncias falsas hay que desconfiar de todas las denuncias. Dice la Sra. Montserrat Comas del Consejo General del Poder Judicial:
“El porcentaje de estadísticas judiciales de apertura de procedimientos contra una denunciante de hechos violentos por haber interpuesto una denuncia falsa es mínimo, y las condenas todavía lo son más. Llevamos tres años invitando a las personas que han introducido en la sociedad esta sospecha, como si el tema de las denuncias falsas fuera un problema generalizable, y nadie ha podido presentar hasta la fecha estadísticas judiciales que acrediten que efectivamente estamos ante un problema generalizado de presentación de denuncias falsas. Recordemos que la denuncia falsa implica que la persona que la ha interpuesto pone una denuncia a sabiendas de que el hecho es falso, no cierto, nunca ocurrió”.
“Los expertos sabemos que nos encontramos ante uno de los delitos más difíciles de probar, … sabemos tanto las víctimas, como sus defensores y defensoras, como el ministerio fiscal, la dificultad probatoria que tienen en el proceso penal muchos de los actos violentos que se dilucidan”. En todos los países se concluye que hay tantas denuncias falsas de maltrato como las pueda haber en otros delitos. Sin embargo este mito perverso divulgado por los afines al movimiento de los padres ha arraigado en la sociedad española.
Otro mito es el “SAP”. El médico Richard Gardner creó el término Síndrome de Alienación Parental, “SAP”, en 1985, para significar una campaña de denigración del niño contra un progenitor, originada en el "lavado de cerebro" hecho al niño por el otro progenitor. El tratamiento que recomendó fue transferir la custodia del niño, del progenitor custodio al progenitor rechazado para desprogramar al menor. El “SAP” transforma en patológica la conducta normal de un niño que ha sido maltratado o abusado por su padre, o que ha presenciado malos tratos a su madre. El “SAP” omite cualquier investigación sobre la causa y la justificación del rechazo, y carga toda la responsabilidad de éste en la madre. El “SAP” no está admitido por la Ciencia, nunca ha sido probado y ha sido rechazado en la mayoría de estados de EEUU. “El “SAP” es el sueño de los abogados para una defensa criminal, puesto que cuanto mayor es la prueba del crimen, mayor es la prueba de la defensa.”
Dice la Sra. Montserrat Comas: “A través del “SAP” la actuación a favor del interés del menor que es la que legalmente ha de prevalecer según el Código Civil, se desplaza absolutamente a favor de los intereses del progenitor rechazado que generalmente es el padre.” Reconoce estar preocupada por el impacto que el “SAP” está teniendo en los tres últimos años en España, y por su aplicación in crescendo. Está generando situaciones de riesgo para los menores, y provocando una involución en los derechos humanos de niños/as y mujeres.
Si hay rechazo injustificado del menor a un progenitor y se ha descartado por completo la violencia después de un cuidadoso y experto diagnóstico diferencial: Se puede recurrir a mediación entre los progenitores; se puede hacer una intervención terapéutica que reconstruya las relaciones entre el progenitor rechazado y el menor; se pueden trabajar las habilidades parentales del padre. Pero nunca se debe acudir a medidas coercitivas ni cambios de custodia.
A medida que el “SAP” ha sido desacreditado por el sistema oficial de salud mental, sus seguidores se han encargado de reformularlo repetidamente con otros nombres o usarlo de forma encubierta, por ejemplo en el “Friendly Parent” (FP) o Progenitor Amistoso. Esta teoría también procede de Gardner. La custodia debería ser concedida al progenitor más “amistoso”, el que con más probabilidad vaya a fomentar las relaciones del menor con el otro progenitor. Un progenitor amistoso es aquél que no denuncia ni se queja del otro progenitor, que no dificulta su acceso al menor, y que es cooperativo. Un progenitor no es “amistoso” si habla mal del otro progenitor. "El concepto de progenitor amistoso se emplea a menudo contra el progenitor que tiene la custodia primaria, típicamente la madre. Se emplea mucho menos contra los padres.” En el “SAP” un progenitor predispone al menor en contra del otro, en el FP no fomenta las relaciones del menor con el otro progenitor. El resultado final puede ser el mismo con ambas perspectivas, el cambio de progenitor custodio.
EN EL MUNDO REAL
Un enfoque neutral sobre género como si estuviéramos en un mundo ideal en el que hombre y mujer ejercen la parentalidad por igual, pretende ser ecuánime pero la verdad es que sigue discriminando a la mujer en su papel de madre. Ésta suele organizar su vida en torno a sus hijos, cuidarlos día a día, y atender el hogar. Renuncia a la promoción profesional en la primera época de la crianza, y usa el permiso de maternidad. Es raro que el padre se comporte así, y cuando lo hace recibe la felicitación de toda la sociedad como si de un santo o un héroe se tratara. Se considera sin embargo una conducta normal, obligada y sin mérito especial en la madre.
La custodia compartida oculta las diferencias reales en la dedicación parental a los hijos. Se intenta imponer con mediación y clases de educación parental, pero la realidad es que no se puede forzar una cooperación en el cuidado de los hijos si no hay verdadera voluntad. Los padres que quieren compartir de verdad estos cuidados, respetan a la mujer, saben pactar con ella y no necesitan recurrir a los tribunales. La custodia compartida como opción prioritaria discrimina y devalúa el trabajo de los cuidadores primarios, generalmente las madres, niega y trivializa el maltrato masculino, y perpetua los mitos sobre la mujer: falsas denuncias, manipulación del menor, etc.
Por todo lo anterior es preocupante el anteproyecto de reforma del Código de Familia que se prepara en Cataluña. En él se puede conceder la custodia compartida a petición de uno solo de los progenitores sin un informe favorable del ministerio fiscal, porque se considera que la custodia compartida es la mejor opción, la panacea para el mundo ideal en que vivimos, en el que hombre y mujer ejercen una parentalidad igualitaria y responsable, son felices y comen perdices.
Exposició d'Enke-Birgit Machinek
Exposició: He tingut una idea, d'Enke-Birgit Machinek
Exposició d'olis, tècniques mixtes i vitralls
Dies: Del 5 de setembre al 5 d'octubre
Lloc: Celler de Can Ginestar, Sant Just Desvern
La pintora Enke-Birgit Machinek va néixer a Broclaw i va viure desde petita els horrors de la guerra. Als set anys va ser expulsada de la seva terra natal juntament amb la seva família i altres compatriotes, emprenent un èxode sense precedents, viatjant durant tres interminables mesos a través de l'Europa devastada i desolada pel terrible conflicte. Acompanyant a la seva mare vídua i als seus dos germans petits, va arribar a Frisia, on va dur una vida de camp, en contacte amb la naturalesa, com tants altres ciutadans europeus que es van veure obligats a eludir els nuclis urbans que eren els focus de l'horror i el desastre. Als catorze anys, en plena postguerra, es va traslladar amb la seva família a Oldenburg. Allà va seguir vivint las penúries de la seva situació, fent tota classe de treballs per contribuir a casa i poder pagar-se els estudis. D'aquesta època són la seva sèrie de dibuixos al carbó. Va iniciar després estudis d'art a Bremen, interrompent-los al contraure matrimoni amb José María Marqués Marqués i tenir als seus sis fills. Finalment, estudiaria a Barcelona Art i Història del Art, lo qual li servirà per enriquir la seva obra i dur-la en singulars exploracions més enllà del la tela.
La obra de Enke ha estat difosa per Barcelona, Madrid, Sevilla, Lisboa, Morlaix, Zeist, Berlín, Frankfurt, Oldenburg, Dillenburg, Minesota, etcètera.
Estrena de "Reyita" al Cinema Maldà de Barcelona
Dia 11 d'agost al cinema MALDÀ, Carrer del Pí 5
Documental d'Oliva Acosta i Elena Ortega
Soy del criterio que este documental no es solamente un homenaje y deuda con las mujeres y entre ellas las negras, sino también una forma de resistencia dentro de la cultura global visto y escuchado a través de voces e individualidades de la periferia que representan la cultura popular no solo en Cuba, también en gran parte de Latinoamérica y el Caribe.Lliurats els premis de relats breus per a dones
RELATS BREUS
L'obra Estels primerencs, de Nora Nadal (de fet, aquest és el seu pseudònim perquè no vol desvetllar el seu autèntic nom) es va endur el primer premi de la 8a edició dels Premis de Relats Breus de Sant Joan Despí, dotat amb 950 euros. Estels primerencs retrata el casament concertat a què són sotmeses algunes dones a l'Orient. El segon va anar a parar a mans de Maribel Mata, per la seva obra 1,2,3 Salvada, en què explica, d'una manera molt original, les inquietuds i problemes de les dones en les diferents dècades de la nostra vida. Aquest guardó està dotat amb 350 euros. Per últim, l'accèssit, premi especial que s'atorga al relat escrit per un home amb la dona com a protagonista, va recaure en mans de Jordi Puig, per la seva obra Joc de silencis. El premi està dotat amb 300 euros. Josefina Gómez va quedar finalista amb l'obra Ulls d'atzabeja. Durant l'acte es va fer la tradicional mostra dels tallers que fan les dones al llarg de l'any, com ara country, teatre o manualitats.
PREMI DELTA PER A DONES
D'altra banda, la periodista i escriptora Margarita Espuña, va presentar el seu llibre El creador de historias, guanyadora del IV Concurs de Narrativa per Dones, Premi Delta, a la biblioteca Miquel Martí i Pol. Espuña va animar tothom a posar per escrit els seus sentiments. Les persones que vulguin tenir aquest llibre poden recollir-lo gratuïtament a l'Àrea de Serveis a la Persona.
Les sabadellenques ja poden anar "a la moda"
Christian Dior va dir que «les dones no porten allò que els agrada, sinó que els agrada allò que porten». El problema ve quan la sentència es reconverteix en allò que es tem: «I avui què em poso?», tot revisant l'armari amb un rostre angoixat i les mans a la cintura.
Fa vuit anys, Montse Gual i Elisabet Olivé –que ja treballaven en la moda i l'estilisme– van crear una empresa amb un nom prou eloqüent, Quémepongo , especialitzada en l'assessorament d'imatge i en serveis de personal shopper, és a dir, que van a comprar amb el client.
La directora d'expansió, Elisabet Olivé, explica que aquesta fórmula funcionava als Estats Units, mentre que aquí «no hi havia res». Ara hi ha un parell d'empreses més i alguna escola, però Olivé té clar que «vam ser pioneres», lluitant contra el tòpic que diu que és només per a polítics i famosos. Van començar amb particulars, però s'hi han afegit empreses, que ja són un 40% dels clients.
Hi ha, però, qui encara no admet ser-ne client. «És pel tòpic del què pensaran», diu la co-fundadora de la firma, tot i que l'assessor d'imatge ja sol estar en primera línia quan hi ha, per exemple, debats polítics. «Els homes ho admeten més», afegeix Mar Cano, responsable de la nova delegació a Sabadell i, de fet, ja representen el 40% dels clients. Segons Olivé, «molts s'han de reciclar», ja que era la mare qui els escollia la roba. D'altres, són separats que tampoc estaven habituats a comprar-ne.
El personal shopper costa uns 100 euros l'hora; pot semblar car, però «t'acaba sortint barat, ja que si compres roba que no et poses, és com llançar els diners», afirma Olivé. En només dues hores, «podem comprar tota la roba d'una temporada», a partir d'un estudi previ –et poden, fins i tot, revisar l'armari–, un pressupost predefinit i havent anat abans a les botiges a preseleccionar. Però tot aquest treball previ no es cobra.
En el cas de l'estudi d'estilisme, «que serveix per sempre», val 290 euros. Es fa un dossier personalitzat per al client, en què hi ha des dels colors que l'afavoreixen, fins als tipus de camises, colls, formes, amplades...
Dades de l'oficina de Sabadell:
Adreça: c/Filadors, 25, 9ª 6ª, 08208, Sabadell
Telèfon: 93 724 48 22
Correu electrònic: sabadell@quemepongo.es
"Les dones africanes han de lluitar per erradicar la pràctica de l'ablació"
El passat 19 de juliol va concloure l'exposició fotogràfica Els ulls i la Paraula de l'entitat Gramanet Imatge Solidària , que es va mostar a l'Auditori Municipal de Montcada i Reixac des del 19 de juny.
Les fotografies, de temàtica social, van ser cedides per prestigiosos professionals, com ara, Kim Manresa i Bru Rovira, i van comptar amb comentaris de personalitats de diferents àmbits de la societat, entre els quals destaca José Luis Rodríguez Zapatero, Santiago Carrillo, José Saramago i Rosa Regàs .
La venda de la cinquantena d'imatges que formaven l'exposició s'ha destinat a projectes de cooperació del Tercer Món.
A continuació, en Francesc Iglesias entrevista al fotògraf Kim Manresa, que parla, entre altres coses, de la seva experiència personal en la realització d'un reportatge sobre l'ablació en Àfrica.
Francesc Iglesias: Te dedicas a la fotografía desde muy joven: a los 15 años conseguiste publicar tus primeras fotos, a los 16 ya habías realizado tu primera exposición individual... ¿Cómo nació tu pasión por la fotografía? ¿Qué o quién alentó esta vocación tan precoz?
Kim Manresa: Cuando tenía 14 años, mis padres me regalaron una cámara. Vivía en el barrio de Sant Andreu de Barcelona, Franco había muerto hacía poco y cuando salía del cole me iba a hacer fotos de las manifestaciones, las cargas policiales... En aquella época había pocos fotógrafos y la televisión sueca, que estaba haciendo un reportaje sobre la transición española, me compró algunas fotografías. Poco después empecé a publicar en Mundo Diario, Tele/exprés... A los 17 años hice un viaje por Europa. Después me tocó hacer la mili en Canarias pero, una vez allí, conseguí que me declararan inútil. En Canarias hice un reportaje sobre los guanches y después me embarqué hacia Mauritania donde hice unos reportajes sobre las caravanas de las minas de sal y el papel de la mujer en el mundo árabe. Se publicaron en Geo, Muy Interesante... También estuve un tiempo de ayudante con la fotógrafa Colita. Con ella aprendí técnica fotográfica, trabajo de laboratorio, el instante decisivo, etc. El ambiente que se vivía en las calles durante la Transición, mi interés por la fotografía social y de denuncia y las ganas de viajar fueron los factores que determinaron mi dedicación a la fotografía.
FI: ¿Qué sientes cuando ves alguna de tus fotografías publicada en la portada de periódicos o revistas de gran difusión?
KM: Al principio me hacía mucha ilusión. Actualmente, cuando veo publicado un reportaje, sólo pienso en el siguiente. Si no publicaran mis fotografías las haría igual: ¡llevo la fotografía en la sangre!
FI: Los médicos deben aceptar el código deontológico antes de dedicarse a la práctica médica. ¿Cuál sería para ti el código ético o moral que debería respetar cualquier profesional del fotoperiodismo?
KM: Para mí, lo principal es la ética informativa y la credibilidad del autor. La aparición de la fotografía digital ha aumentado la posibilidad de manipulación. Debería existir un control de la profesión, una comisión o una especie de colegio que vigilara a los fotógrafos que mienten o exageran y que, en caso de reincidencia, pudiera expulsarlos del oficio.
FI: Algunos periodistas te han definido como fotógrafo sin chaleco. ¿Qué crees que quieren decir con esta expresión?
KM: Hoy en día la profesión de fotógrafo está de moda: a algunos fotógrafos se les trata como a dioses y otros van por el mundo vanagloriándose de ser grandes periodistas. Yo no le doy demasiada importancia al hecho de ser fotógrafo. No suelo llevar chaleco y para cada viaje compro una cámara barata que hace unas fotos tan buenas como cualquiera de las caras. ¡No quiero ser esclavo de la cámara!. Cuando termino un reportaje la cambio por un tirachinas, de los que actualmente hago colección.
FI: Tu trabajo El día que Kadi perdió parte de su vida ha recibido infinidad de premios en el ámbito nacional e internacional. ¿De quién y cómo surgió la idea de realizar un reportaje sobre la práctica de la ablación en los países subsaharianos?
KM: Fue todo muy casual. Hacía tiempo que junto a David Serra estaba realizando unos reportajes sobre la vida cotidiana en África. Un amigo africano me invitó a presenciar el ritual de una ablación. Primero me propuso asistir al de una niña de un año, pero finalmente presencié el de Kadi, que entonces tenía 5 años. En principio era una historia más dentro de historias de África.
FI: Mientras tomabas las fotografías de esta práctica atroz y ancestral. ¿Qué pasó por tu cabeza? ¿No sentiste la necesidad de dejar de ser un testimonio objetivo para implicarte personalmente?
KM: Estaba un poco implicado, pero llamar a una ONG para intentar evitarlo no hubiera servido de nada, ya que lo habrían negado. La ablación se practicó en un patio y duró 7 u 8 minutos. Kadi gritaba desconsoladamente. Yo me sentía muy mal y sólo estuve presente unos 30 segundos, el tiempo imprescindible para tomar 8 fotografías. Entraba un instante y volvía a salir. ¡No veía ni a qué disparaba!. Fue una de las experiencias que más me ha impresionado.
FI: ¿En aquel momento, eras consciente de la importancia y repercusión posterior que tendría tu reportaje?
KM: Sabía que podía ser complicado pero para mí era una historia más dentro de un proyecto mucho más amplio. Creo que el tema se ha desmadrado un poco. El reportaje muestra una práctica que se realiza habitualmente pero que los blancos no habíamos visto nunca. Yo sólo la he mostrado de la manera más respetuosa posible. Después, que cada uno saque sus conclusiones.
FI: Al cabo de un año y medio de haber realizado el reportaje sobre Kadi, regresaste a África y estuviste otra vez con ella y la buankisa que le practicó la ablación. ¿Qué supusieron para ti estos dos reencuentros?
KM: Me sentía mal conmigo mismo: estaba preocupado por la niña que me había hecho ganar importantes premios y mis fotos habían llevado a la cárcel a la mujer que le practicó la ablación. Por medio de un soborno conseguí que liberaran a la buankisa. A travís de una carta le hice saber que disponía de una segunda oportunidad pero que si volvía a hacerlo, la responsabilidad sería únicamente suya. A Kadi le pregunté si quería ir a estudiar a la capital. Me respondió que sí y ahora está viviendo con mi amigo. Cuando sea mayor, si quiere, podrá venir a Barcelona y tendrá pagada la Universidad. Mi amigo, que es del mismo clan que Kadi, es su tutor legal y yo soy su tutor económico. Ahora tengo dos ahijadas en África: Kadi y la hija biológica de mi amigo, a la que han puesto el nombre de Kima.
FI: En una sociedad global y cada día más mediatizada, las imágenes de conflictos bélicos, temas sociales, ecológicos... - captadas por fotógrafos o cámaras de TV - juegan un papel determinante en la opinión pública. ¿Qué repercusión te gustaría que tuviera el reportaje El día que Kadi perdió parte de su vida?
KM: Me gustaría que sirviera para concienciar a la gente. De la multiculturalidad deben conservarse algunas cosas pero otras deben desaparecer porque los tiempos cambian. Actualmente la ablación no tiene ningún sentido. Mi reportaje es de denuncia, pero son las mujeres de estos países quienes deben luchar para conseguir erradicar esta práctica.
FI: Desde el año 1985, trabajas en el departamento de fotografía de La Vanguardia. ¿Cómo consigues combinar tu trabajo diario en el periódico con tus proyectos más personales que te obligan a viajar constantemente por el mundo?
KM: La Vanguardia me deja bastante libertad a la hora de realizar mis proyectos ya que normalmente también le interesan. Trabajar en un periódico me permite estar permanentemente en contacto con la realidad. Me gusta combinar las dos facetas porque así no pierdo el día a día.
FI: La consecución de tantos premios y el reconocimiento unánime de la profesión parece el sueño y la culminación de la carrera profesional de cualquier fotoperiodista. ¿Cuáles son los retos que te planteas de cara al futuro?
KM: Creo que las personas deben ser honestas consigo mismas y trabajar en aquello en lo que creen. Yo me lo he pasado muy bien y me lo he creído. Esto es lo realmente importante, aunque si llega el reconocimiento mucho mejor. El proyecto más inmediato es la publicación del libro Historias de África que recogerá 200 pequeñas historias cotidianas de este continente. Queremos ofrecer una imagen global de África que se aleje de la que habitualmente nos muestran los medios de comunicación: guerras, miseria, luchas tribales, hambre... En total habrá unas 1000 fotos. ¡Será como el Libro Gordo de Petete!. También estoy muy ilusionado con un libro de cuentos para niños con fotos mías y textos de Marta Civil. La mayoría de los libros infantiles son de historias fantásticas pero en esta ocasión será de historias reales. Las fotografías irán acompañadas de texto normal y en braille para que también puedan leerlo los niños invidentes. Además, estoy trabajando en un proyecto sobre los diez ríos más importantes del mundo, cosa que me obligará a viajar por Hungría, Brasil, Rusia, China, EEUU, la India...
Fent xarxa per la igualtat
Des del Servei de Polítiques d'Igualtat de Gènere de l'Ajuntament de Corbera , amb col·laboració amb el Servei de Promoció Econòmica, s'estan preparant una sèrie de tallers per a totes aquelles persones interessades en fer servir la informàtica com a eina de foment de la Igualtat de Gènere.
Actualment existeix una marcada diferència entre el número de dones i d'homes que fan servir les noves tecnologies de la informació. Moltes vegades, el desconeixement o la manca d'habilitats informàtiques són un impediment i donen lloc a aquesta diferència.
Amb aquest cursos, s'intentarà disminuir la bretxa digital ja que es facilitaran eines per a crear xarxes i espais d'opinió a través d'Internet, guies de cerca de pàgines web relacionades amb polítiques d'igualtat, xarxes de dones i homes, blogs interessants, etc.
A més, també es podran ampliar els coneixements adquirits al taller La feina en un click ja que hi haurà un mòdul dedicat a la igualtat d'oportunitats i la cerca d'ocupació a través d'Internet.
Per tal d'adequar el contingut dels cursos a les necessitats de totes i tots, assenyaleu en aquest formulari quins temes són del vostre interès.
